Passejant pel Barri del Carme (Ciutat Vella)

No em canse mai de passejar pel centre històric de València. M´agrada recòrrer els seus carrers tranquils o sorollosos, admirar el seus edificis, perdre´m pels seus racons o seure a les terrasses dels cafés a veure la vida passar.

Malgrat la negligència urbanística dels nostres governants, continue gaudint de Ciutat Vella i mirant-la amb ulls de turista com si estiguera a Roma o a Paris, la meua ciutat natal. De vegades, mentre camine, imagine com seria un determinat edifici si estiguera restaurat o, fins i tot, visualitze places i carrers sencers dintre un casc històric renovat i millorat.

Plaça Sant Jaume

De entre els diversos districtes que formen Ciutat Vella, el Barri del Carme és el districte que més he transitat en la meua vida. En passejar, quasi sempre m´acompanyen els records de les meues vivències a esta part de la ciutat. Ells em transporten a llocs que formàren part de la meua adolescència i primera joventut durant els anys de la transició a la democràcia quan la vida era una festa i pensàvem que les llibertats recentment adquirides serien per a sempre. De nit, recorriem els pubs del barri (Capsa 13, El Forn, La Torna, Tomba Tossals, La Marxa,Tres tristes Tigres, Barro, Blanc i Blau, Turat...), aquells mítics antres foscos, plens de fum, tan diferents dels pubs de disseny que vindrien desprès en els noranta. Una vena nostàlgica també em recorre el cos quan passe per davant del número 23 del Carrer Quart on es trobava el Teatre València Cinema i on vaig gaudir tantes vegades de la seua excel.lent programació.

El decorat gòtic del barri m´acompanya quan passe per davant dels elegants patis dels palaus del carrer de Cavallers, eixe carrer que segles després, Maria del Mar Bonet va esmentar a la seua cançó Alenar.

També m´agrada recòrrer la zona que va formar part de la Pobla de les Femelles Pecadrius, el bordell públic que durant quatre segles va ser famós en tota Europa, i que encara es pot intuir al Carrer Gutenberg, eixe atzucac on es troba la Sala Carme Teatre, una sala amb propostes teatrals molt interessants però que malhauradament s´ha vist obligada a tancar les seues portes.

 La màquina del temps també s´atura al període de la Guerra Civil Espanyola quan passe per davant dels refugis dels carrers Serrans i Ripalda, testimonis muts d´una època convulsa que va deixar ferides que encara no han cicatritzat.

Posada de l´Àngel

El meu esperit viatger vola quan imagine què passava dins el Mesón de Morella o la Posada de l´Àngel, els dos hospedatges que rebien normalment a comerciants de la comarca dels Serrans que venien a passar la nit a València per fer negocis. El Mesón de Morella encara es conserva. La Posada del Àngel, en canvi, va ser destrossada per la riuà a l´any 1957 i es trobava a l´actual Plaça de l´Àngel adossada a l´antiga muralla àrab i a banda de les habitacions, contava amb un pati i unes cavallerisses.

Quan em sent a la terrassa d´alguna cafeteria front a les Torres de Serrans, em ve al cap que València va ser capital de la República de 1936 a 1938 i que este monument albergà una gran part del patrimoni artístic del Museu del Prado, evitant així que els bombardejos sobre Madrid destruiren aquell tresor.

Si durant els anys de la meua primera joventut el Barri del Carme va ésser bàsicament un barri d´oci nocturn, anys després començí a gaudir de la seua activitat diurna i vaig descobrir l´encant de les seues xicotetes botigues o dels seus tallers d´artesans. Molts noms de carrers del barri fan referència als nombrosos gremis de l´època medieval (Blanqueries, Soguers, Teneries, Tundidors....) i al carrer Mare Vella encara subsisteix la Casa Taller March, una antiga orfebreria. Hui en dia el barri segueix comptant amb nombrosos artistes que hi ténen tallers.

Claustre renaixentista del Centre del Carme

Més enllà dels records de la primera juventud i del seu encant històric, per a mi el Barri del Carme és també un refugi, un lloc tranquil en mig del bullici de València. Quan necessite desconnectar del soroll, m´agrada acostar-me al claustre renaixentista de l´antic Convent del Carme (el següent després del claustre gòtic) i contemplar asseguda en mig del silenci, la seua arquitectura centenària amb el seu pou i els seus taronjers. Alguna cosa semblant em passa al jardí de la Casa Museu Benlliure, un indret que malgrat estar a dos pasos del bulliciós carrer Blanqueries és un illot de pau on a penes arriba el sorolls dels cotxes i on pots sentir per uns instants com era viure a una casa de la València burgesa de principi del segle XX.